Contrasenyes, majúscules, minúscules

Extret del blog d’en John Myles White

càracters Longitud de la contrasenya Contrasenyes possibles
Minúscules 5 11881376
Minúscules 10 141167095653376
Minúscules 20 19928148895209409152340197376
Minúscules i majúscules 5 380204032
Minúscules i majúscules 10 144555105949057024
Minúscules i majúscules 20 20896178655943101411324274803736576
Minúscules, majúscules i números 5 916132832
Minúscules, majúscules i números 10 839299365868340224
Minúscules, majúscules i números 20 704423425546998022968330264616370176
Minúscules, majúscules, números i caràcters especials 5 1934917632
Minúscules, majúscules, números i caràcters especials 10 3743906242624487424
Minúscules, majúscules, números i caràcters especials 20 14016833953562607293918185758734155776

Not Just a Pretty Face, de Stacy Malkan

prettyface_book_cover__36428_zoomEl llibre és un recorregut per les diferents iniciatives que estan en funcionament als Estats Units per intentar que les companyies de cosmètics reformulin els seus productes perquè quedin lliures de substàncies sospitoses de ser cancerígenes, de provocar malformacions fetals, …Parla dels phtalats, els parabens, … tòxics poc recomanables.
Curiosament aquestes iniciatives intenten aconseguir el que ja es ha fet la UE, que és no permetre substàncies d’aquest tipus.
Explica el poder dels lobbies i alhora el poder de les persones per lluitar pel canvi de rumb de les totpoderoses indústries del cosmètic.

A continuació els links que s’esmenten … no me’ls he mirat tots, però és molt probable que es puguin trobar els cosmètics menys tòxics en algunes de les bases de dades que les agrupacions protagonistes del llibre han anat recopilant. La regla per adquirir d’un cosmètic lliure de tòxics que es podria aplicar si no es troba en alguna d’aquestes llistes és que sigui simple, amb pocs ingredients. També s’ha de tenir en compte que a la UE tenim una política que aparentment pensa més en l’individu que als Estats Units:

Altres entitats que s’han adherit al tema ‘green’ :

El pas del temps

No coneixes els teus límits, els busques, els trobes, els superes: més alt, més llarg, més complicat. El teu cos creix, cames més fortes, peus més ràpids. Caus, et fereixes, sagnes i et tornes a aixecar abans de curar-te perquè has d’aconseguir superar-te novament, no has de donar explicacions, tu i el repte, superar el límit.
La cicatriu de la ferida queda allà, un record, una medalla, un preu que pagues sense pensar-t’ho, perquè la fita s’ho val. Conquestes la dificultat, la por, et fas millor. El teu crèdit es redueix, no n’ets conscient, perquè en tens tant que ni te n’adones: ets jove.

Els anys passen, has aconseguit coses que ni t’imaginaves, ets més sòlid, madur, saps fins on pots arribar, saps què pots fer. Però ara hi ha altres coses, la teva atenció es desvia, apareixen responsabilitats, diferents reptes, una altra dimensió. El teu entorn no comparteix el que sents. Ets diferent. Has de començar a pactar, acceptar, renunciar, esperar. Però encara tens crèdit i l’aprens a racionar.

Però un bon dia el crèdit s’esgota. I ho deixes. Una antiga cicatriu reviu a cada pas que fas.
Les responsabilitats t’engulleixen. Se t’emporta el ramat, una ovella més. T’adaptes, veus el que ells veuen, sents el que senten, penses el que pensen.

Un antiga imatge que només tu aprecies desperta una sensació, perquè tu ets diferent, d’un altre motlle. Per fora ets un més, però a dins hi ha una llavor del teu passat, un dia la vas plantar. La llavor és una necessitat oblidada que comença a créixer i busques moments per alimentar-la, acaronar-la.

I tornes. Però no és el mateix que abans, el dolor fa més mal, els obstacles semblen més alts, la por et fa dubtar, les cames no responen. Els límits que abans havies superat han tornat, més presents que mai, a tot arreu.

Però l’impuls és tan fort, que hi tornes, i hi tornes i hi tornes. I superes un límit, i un altre i un altre.

Aspirina, Ibuprofé i Paracetamol

Aquí deixo el resum de l’article d’en Daniel Closa al diari Ara

analgèsic antipirètic antiinflamatori
aspirina si si si
ibuprofé si si si
paracetamol si si no

vasodilatador toxicitat efectes secundaris
aspirina si ** estómac, tub digestiu
ibuprofé no * estómac, tub digestiu
paracetamol no *** fetge

Nou Server!

open_boxHe mogut el blog a un nou server, voldrà dir que tornaré a escriure algun post?

Slaughterhouse 5, de Kurt Vonnegut

slaughterhouse5D’en Kurt Vonnegut em vaig llegir l’any passat ‘Cat’s Cradle’, és un tipus de ciència ficció molt curiós, els personatges són un punt tristois i transmeten un aire de resignació important. A Slaughterhouse 5, el protagonista, en Billy Pilgrim, no viu el temps de manera contínua, sinó que el seu ‘jo’ va saltant per les seves versions en el temps de manera aleatòria … em recorda molt a sticky fingers of time .
El llibre explica la massacre de Dresden que va viure el protagonista durant la Segona Guerra Mundial.
Es va publicar l’any 1969 i el mateix Vonnegut el considera un dels seus millors treballs (juntament amb Cat’s Cradle).

El que m’ha agradat molt d’aquest llibre és que l’he llegit alhora que d’altres de divulgació de la física de les dimensions de l’espai i m’ha encantat la imaginació d’aquest home per inventar-se els extraterrestres anomenats Trafalmadorians, que veuen en 4 dimensions, perceben l’espai i el temps alhora, no com nosaltres, que hem d’esperar a que passin les coses.

En Pilgrim salta pels diferents episodis de la seva vida, barrenjant la idea del recurs narratiu i la idea de que aquest home no viu la seva vida de manera lineal : relata el moment en que coneix a la seva dona, quan potser el dia abans ha estat al seu enterrament. S’ha de ser o no resignat per viure la vida d’aquesta manera? :-)
I aquesta ressignació de que parlo també es reafirma amb la frase “So it goes”, que es diu cada vegada que mor algú (surt 106 vegades al llibre, vaig notar que sortia moltes vegades, em vaig interessar per la frase i buscant per internet vaig veure que algú altre les havia contat).

Ja dic … val la pena llegir Kurn Vonnegut, perquè les idees que desenvolupa són molt originals, curioses i de vegades sorprenents. I a més, les idees que toca poden ser qualsevol cosa menys antiquades.

The Immortal Life of Henrietta Lacks, de Rebecca Skloot

henriettalacksEls cultius d’unes cèl.lules canceroses de l’Henrietta Lacks són les primeres que els científics van aconseguir fer sobreviure i reproduir-se. Avui, les seves cèl.lules es consideren un standard i han estat utilitzades en les investigacions i experiments més diversos.

Però aquestes cel.lules van sortir d’una persona, i aquest llibre aprofundeix en la seva història.

El llibre s’enceta com un diari de la investigació per part de l’autora sobre vida de la persona al darrera de HeLa (com són conegudes aquestes famoses cèl.lules); però és molt més, perquè també mira de donar eines per poder valorar fins a quin punt aquesta dona i la seva família no han rebut reconeixement, o, fins i tot, si n’haurien de rebre algun.

Està clar que hi ha gent que guanya diners cultivant cèl.lules provients de l’original HeLa. S’ha tractat a l’Henrietta amb justícia? Els avenços que s’han aconseguit gràcies a la particularitat de les seves cèl.lules, en quin percentatge son atribuïbles a ella i en quin als científics que les han mantingut vives?

La història d’aquesta dona és molt més que la història d’una família humil, perquè es va donar en un temps on la raça marcava amb antelació els límits de com seria la vida d’una persona. Tracta temes polèmics i sensibles, i, la veritat, no deixa indiferent.
Fins a on es pot ‘abusar’ d’un individu perquè sacrificar la seva llibertat i dignitat comportarà una millora del grup?

Things the Grandchildren should know, de Mark Everett

Aquest llibre m’ha fet especial gràcia de llegir perquè està escrit pel músic Mark Everett (Mr. E, Eels), fill de Hugh Everett, físic que va proposar la interpretació de la mecànica quàntica dels many worlds - en parlo en un post anterior que vaig recuperar de l’antic blog.

Realment el pobre Mark Everett ha tingut una vida que es podria titllar de desgraciada, tot i ser una estrella del rock alternatiu mundialment conegut.

Sembla que un amic seu el va convèncer d’explicar la seva vida, i trobo que se n’ha sortit prou bé. És un llibre que es llegeix fàcil, no sempre conserva el mateix to, de vegades sembla escrit en diferents moments, però quan vas coneixent el Mark Everett que ell mateix exposa, entens que és un tipus que s’adapta, que s’ha hagut d’adaptar al llarg de la seva vida … la definició de ressilència, segons com.

Només amb la frase “Sóc fill d’un humil mecànic, un mecànic quàntic” ja en vaig tenir prou per convèncer-me d’escoltar el que tenia que dir en Mr. E.

També, com que sempre m’ha agradat saber com és el procés d’un creador, perquè, desenganyem-nos, per fer algo bé, t’hi has de dedicar, només amb talent no n’hi ha prou. Com deia - diuen - en Picasso “si ha de venir la mussa, que m’engatxi treballant” (bé, el concepte està clar, no?, la frase no és exacte, of course!).

En certa manera (molt llunyanament però ho fa) em recorda al “Corre Rocker” d’en Sabino Méndez, de Loquillo y Los Trogloditas. M’hi recorda en el sentit de que els protagonistes i alhora autors sembla que estan en constant control de les situacions més difícils de portar, potser en Mark Everett és una miqueta més humil que en Sabino Méndez i de tant en tant explica les sensacions i dubtes que té quan es troba en una cruïlla. Però ja dic, en general són dos llibres diferents, amb diferents metes i decididament et deixa amb millor “cuerpo” el d’en Mark Everett.

Survival of the Sickest, del Dr. Sharon Moalem

Si l’evolució es basa en la supervivència del millor adaptat, perquè encara ara hi ha malalties i particularitats humanes que semblen contradictòries? Realment, de cares a la continuitat de l’espècie, només cal arribar a l’edat de procrear, aconseguir-ho (i bé, que ho pugui repetir la teva progènie). En èpoques de la història aquesta fita s’ha tornat difícil d’assolir: les epidèmies, la violència, les condicions ambientals, …

El llibre repassa condicions humanes que en moments de la història han servit per poder sobreviure i que han arribat fins als nostres dies, una època on els grans problemes de segles passats estan pràcticament superats. Condicions que poden aparèixer a edats adultes i que disminueixen la qualitat de vida de qui les pateix. Estem en un moment de la humanitat en que fins i tot ens qüestionem perquè hem de morir.

El llibre toca tots aquests temes i vol donar-hi resposta o, si més no, un punt de vista.

Explica de manera entenedora (potser no rigurosa, però com que no sóc bioquímic ni metge ni res, ja m’està bé amb la coherència que li dóna a les explicacions) com funcionen els processos de mutació de les cèl.lules, l’adn, parla d’epigenètica, de com funciona el càncer, de quines coses s’intenten per abordar aquestes noves malalties que apareixen …

És un bon llibre, està explicat amb molts d’exemples, que fan que no et quedis saturat de paraules tècniques i processos amb els que no estàs familiaritzat.

Toca moltes tecles, … fins i tot exposa la teoria del mono aquàtic quan parla dels errors de disseny de l’ésser humà. En un post proper parlaré d’aquesta teoria del mono aquàtic, relacionada amb el mono despullat i el mono corredor.

Catcher in the Rye, de J.D. Salinger

Doncs, no, no havia llegit “El guardián del centeno” a l’institut. De fet, en aquella època només llegia revistes.

Quan en J.D. va morir, em vaig apuntar a la llibreteta que me l’havia de llegir. De la llibreteta a la wish-list d’amazon i d’allà a la meva bústia.

El llibre es llegeix fàcil quan t’acostumes al vocabulari d’en Holden, el protagonista. La història, bé, suposo que a Estats Units, en aquella època de principis/meitats del segle XX un adolescent amb algun caleró podia agafar taxis i habitacions d’hotel sense aixecar massa sospites.

Trobo molt identificable el retrat que fa, et pots sentir tu en algun dels pensaments que té o en algun dels punts que li agafen. I si no t’hi identifiques, segur que coneixes o veus pel carrer a gent que quadraria en algun dels passatges.

Res, que m’he trobat en molts moments sortint del llibre i pensant, ah, mira, com aquell o aquell altre, o com jo quan tal i qual … En certa manera m’ha fet recodar com pensava a l’època de l’institut, les reaccions que tenia, els pensaments extrems que se’m passaven pel cap. M’ha proporcionat en certs moments un viatge mental en el temps i he recordat situacions (sense cap importància, per altra banda) d’aquelles èpoques.