seiruga.com

Aquí deixo el resum de l’article d’en Daniel Closa al diari Ara

He mogut el blog a un nou server, voldrà dir que tornaré a escriure algun post?

D’en Kurt Vonnegut em vaig llegir l’any passat ‘Cat’s Cradle’, és un tipus de ciència ficció molt curiós, els personatges són un punt tristois i transmeten un aire de resignació important. A Slaughterhouse 5, el protagonista, en Billy Pilgrim, no viu el temps de manera contínua, sinó que el seu ‘jo’ va saltant per les seves versions en el temps de manera aleatòria … em recorda molt a sticky fingers of time .
El llibre explica la massacre de Dresden que va viure el protagonista durant la Segona Guerra Mundial.
Es va publicar l’any 1969 i el mateix Vonnegut el considera un dels seus millors treballs (juntament amb Cat’s Cradle).

El que m’ha agradat molt d’aquest llibre és que l’he llegit alhora que d’altres de divulgació de la física de les dimensions de l’espai i m’ha encantat la imaginació d’aquest home per inventar-se els extraterrestres anomenats Trafalmadorians, que veuen en 4 dimensions, perceben l’espai i el temps alhora, no com nosaltres, que hem d’esperar a que passin les coses.

En Pilgrim salta pels diferents episodis de la seva vida, barrenjant la idea del recurs narratiu i la idea de que aquest home no viu la seva vida de manera lineal : relata el moment en que coneix a la seva dona, quan potser el dia abans ha estat al seu enterrament. S’ha de ser o no resignat per viure la vida d’aquesta manera?
I aquesta ressignació de que parlo també es reafirma amb la frase “So it goes”, que es diu cada vegada que mor algú (surt 106 vegades al llibre, vaig notar que sortia moltes vegades, em vaig interessar per la frase i buscant per internet vaig veure que algú altre les havia contat).

Ja dic … val la pena llegir Kurn Vonnegut, perquè les idees que desenvolupa són molt originals, curioses i de vegades sorprenents. I a més, les idees que toca poden ser qualsevol cosa menys antiquades.

Els cultius d’unes cèl.lules canceroses de l’Henrietta Lacks són les primeres que els científics van aconseguir fer sobreviure i reproduir-se. Avui, les seves cèl.lules es consideren un standard i han estat utilitzades en les investigacions i experiments més diversos.

Però aquestes cel.lules van sortir d’una persona, i aquest llibre aprofundeix en la seva història.

El llibre s’enceta com un diari de la investigació per part de l’autora sobre vida de la persona al darrera de HeLa (com són conegudes aquestes famoses cèl.lules); però és molt més, perquè també mira de donar eines per poder valorar fins a quin punt aquesta dona i la seva família no han rebut reconeixement, o, fins i tot, si n’haurien de rebre algun.

Està clar que hi ha gent que guanya diners cultivant cèl.lules provients de l’original HeLa. S’ha tractat a l’Henrietta amb justícia? Els avenços que s’han aconseguit gràcies a la particularitat de les seves cèl.lules, en quin percentatge son atribuïbles a ella i en quin als científics que les han mantingut vives?

La història d’aquesta dona és molt més que la història d’una família humil, perquè es va donar en un temps on la raça marcava amb antelació els límits de com seria la vida d’una persona. Tracta temes polèmics i sensibles, i, la veritat, no deixa indiferent.
Fins a on es pot ‘abusar’ d’un individu perquè sacrificar la seva llibertat i dignitat comportarà una millora del grup?

Aquest llibre m’ha fet especial gràcia de llegir perquè està escrit pel músic Mark Everett (Mr. E, Eels), fill de Hugh Everett, físic que va proposar la interpretació de la mecànica quàntica dels many worlds - en parlo en un post anterior que vaig recuperar de l’antic blog.

Realment el pobre Mark Everett ha tingut una vida que es podria titllar de desgraciada, tot i ser una estrella del rock alternatiu mundialment conegut.

Sembla que un amic seu el va convèncer d’explicar la seva vida, i trobo que se n’ha sortit prou bé. És un llibre que es llegeix fàcil, no sempre conserva el mateix to, de vegades sembla escrit en diferents moments, però quan vas coneixent el Mark Everett que ell mateix exposa, entens que és un tipus que s’adapta, que s’ha hagut d’adaptar al llarg de la seva vida … la definició de ressilència, segons com.

Només amb la frase “Sóc fill d’un humil mecànic, un mecànic quàntic” ja en vaig tenir prou per convèncer-me d’escoltar el que tenia que dir en Mr. E.

També, com que sempre m’ha agradat saber com és el procés d’un creador, perquè, desenganyem-nos, per fer algo bé, t’hi has de dedicar, només amb talent no n’hi ha prou. Com deia - diuen - en Picasso “si ha de venir la mussa, que m’engatxi treballant” (bé, el concepte està clar, no?, la frase no és exacte, of course!).

En certa manera (molt llunyanament però ho fa) em recorda al “Corre Rocker” d’en Sabino Méndez, de Loquillo y Los Trogloditas. M’hi recorda en el sentit de que els protagonistes i alhora autors sembla que estan en constant control de les situacions més difícils de portar, potser en Mark Everett és una miqueta més humil que en Sabino Méndez i de tant en tant explica les sensacions i dubtes que té quan es troba en una cruïlla. Però ja dic, en general són dos llibres diferents, amb diferents metes i decididament et deixa amb millor “cuerpo” el d’en Mark Everett.

Si l’evolució es basa en la supervivència del millor adaptat, perquè encara ara hi ha malalties i particularitats humanes que semblen contradictòries? Realment, de cares a la continuitat de l’espècie, només cal arribar a l’edat de procrear, aconseguir-ho (i bé, que ho pugui repetir la teva progènie). En èpoques de la història aquesta fita s’ha tornat difícil d’assolir: les epidèmies, la violència, les condicions ambientals, …

El llibre repassa condicions humanes que en moments de la història han servit per poder sobreviure i que han arribat fins als nostres dies, una època on els grans problemes de segles passats estan pràcticament superats. Condicions que poden aparèixer a edats adultes i que disminueixen la qualitat de vida de qui les pateix. Estem en un moment de la humanitat en que fins i tot ens qüestionem perquè hem de morir.

El llibre toca tots aquests temes i vol donar-hi resposta o, si més no, un punt de vista.

Explica de manera entenedora (potser no rigurosa, però com que no sóc bioquímic ni metge ni res, ja m’està bé amb la coherència que li dóna a les explicacions) com funcionen els processos de mutació de les cèl.lules, l’adn, parla d’epigenètica, de com funciona el càncer, de quines coses s’intenten per abordar aquestes noves malalties que apareixen …

És un bon llibre, està explicat amb molts d’exemples, que fan que no et quedis saturat de paraules tècniques i processos amb els que no estàs familiaritzat.

Toca moltes tecles, … fins i tot exposa la teoria del mono aquàtic quan parla dels errors de disseny de l’ésser humà. En un post proper parlaré d’aquesta teoria del mono aquàtic, relacionada amb el mono despullat i el mono corredor.

Doncs, no, no havia llegit “El guardián del centeno” a l’institut. De fet, en aquella època només llegia revistes.

Quan en J.D. va morir, em vaig apuntar a la llibreteta que me l’havia de llegir. De la llibreteta a la wish-list d’amazon i d’allà a la meva bústia.

El llibre es llegeix fàcil quan t’acostumes al vocabulari d’en Holden, el protagonista. La història, bé, suposo que a Estats Units, en aquella època de principis/meitats del segle XX un adolescent amb algun caleró podia agafar taxis i habitacions d’hotel sense aixecar massa sospites.

Trobo molt identificable el retrat que fa, et pots sentir tu en algun dels pensaments que té o en algun dels punts que li agafen. I si no t’hi identifiques, segur que coneixes o veus pel carrer a gent que quadraria en algun dels passatges.

Res, que m’he trobat en molts moments sortint del llibre i pensant, ah, mira, com aquell o aquell altre, o com jo quan tal i qual … En certa manera m’ha fet recodar com pensava a l’època de l’institut, les reaccions que tenia, els pensaments extrems que se’m passaven pel cap. M’ha proporcionat en certs moments un viatge mental en el temps i he recordat situacions (sense cap importància, per altra banda) d’aquelles èpoques.

Recupero aquesta entrada de l’antic blog, del febrer del 2008 … en breu explicaré perquè … (quin misteri menys misteriós) :

A l’”Investigación y Ciencia” d’aquest mes hi ha un article interessant sobre l’Everett, el físic que va qüestionar la interpretació de Copenhagen de la mècànica quàntica - que diferencia el món microscòpic (i quàntic) del món macroscòpic - introduint el concepte dels ‘molts-móns’ (many-worlds) unint els móns macro i micro.

Els estats quàntics estan superposats i definits per un ens matemàtic anomenat funció d’ona. En el moment de l’observació es diu que la funció d’ona es col.lapsa donant lloc a un únic estat de tots els superposats possibles. Això passa, segons la interpretació de Copenhagen, a nivell microscòpic. Mentre que a nivell macroscòpic ens seguim regint per la mecànica clàssica. L’Everett va proposar que aquests estats existeixen en ambdós àmbits i que, en certa manera, passen tots alhora bi/tri/…/furcant-nos (splitting) en diferents línies o móns.

En el moment en que va ser proposat no va ser acceptat pels ‘grandes’ del moment, entre altres coses perquè l’explicació que ells donaven funcionava molt bé a nivell pràctic, però últimament ha agafat impuls una altra vegada per les innovacions intel.lectuals que hi ha hagut en camps com la computació quàntica (David Deusch, per exemple).

La seva vida personal no va ser gaire alegre i va morir als 51 anys. En el pla personal es va caracteritzar per ser un fumador compulsiu i un bebedor i pel seu caràcter fred i distant fins i tot amb els seus fills. La seva filla va tenir problemes emocionals i es va acabar suicidant (va deixar una nota dient que es trobaria amb el seu pare en algun altre món). El seu fill és el cantant dels Eels (Mark Oliver Everett) que explica que quan el va trobar mort al llit i el va tocar per comprovar-ho, se’n va adonar que potser no l’havia arribat a tocar mai al seu pare.

Potser en algun altre món va ser un pare afectuós i les seves idees van ser acceptades, però aquesta és la instància en la que ens ha tocat viure i així han esdevingut els fets i s’ha escrit la seva història.

A en Robert Hooke el coneix la gent que ha estudiat una miqueta de física, per la seva ‘llei de Hooke’, la de les molles, però realment va tocar molts més temes científics durant la seva prou llarga vida (1635 - 1703) sempre relacionada amb la Royal Society.
El llibre també es podria considerar la història de la Royal Society, perquè en Robert Hooke hi va estar vinculat des del principi.
La Royal Society pretén impulsar el treball científic, el documenta i l’intenta aplicar a la societat. A part del president i del consell, la Royal Society tenia persones que es dedicaven a realitzar experiments i presentar-los en les trobades setmanals: els anomenats ‘curators’. En Robert Hooke ho va ser durant molts anys.
La figura del secretari també era molt interessant, i molt important, perquè, a part de transcriure les reunions i descriure els experiments, mantenia la correspondència amb altres Societats i personatges il.lustres que es dediquessin a tasques vinculades amb el pensament filosòfic (en l’època als científics s’anomenaven filòsofs).

En Robert Hooke va tocar moltes disciplines: la física i la química, l’astronomia; tenia molt d’interés en els sistemes de mesura, baròmetres, rellotges; va construir telescopis i microscopis; va participar en disseccions d’animals, per exemple per saber perquè servien els pulmons va realitzar viviseccions a gossos (que va abandonar perquè li feien molta pena els animals); va insinuar que els continents es movien, que els pols magnètics potser havien variat …

La raó per la qual potser ha estat oblidat és la seva personalitat, tot i que va tenir molts amics fidels, també va tenir molts enemics, era molt gelós dels seus invents i de les seves teories. Amb Newton va polemitzar tota la seva vida, sobretot amb la llei del quadrat de la distància, que va insistir fins a la seva mort que va ser ell qui li va sugerir en algun intercanvi de cartes que potser la gravetat es regia per això.

Professionalment, a part de curator de la Royal Society es va dedicar a l’arquitectura, va participar en la reconstrucció de Londres després del foc del 1666, en aquest cas també va quedar en segon pla i el mèrit de la reconstrucció dels edificis emblemàtics de la ciutat se’l va emportar el, per altra banda gran amic i valedor en temps de disputes, Sir Christopher Wren.

Va ser el paradigma del científic/inventor amb un laboratori ple d’aparell extranys, de mecanismes, rellotges, tubs, de telescopis … amb una preocupació tan gran per la ciència com pel reconeixement dels avenços que ell va aportar … i potser aquest recel ha fet que la història oficial no l’hagir recordat com potser s’hauria merescut.

El llibre dóna molta informació de l’època, en fa una fotografia bastant detallada … en Hooke va mantenir un diari amb força regularitat i el llibre el repassa de forma exhaustiva.

Un mètode alternatiu per a l’educador que requereix certa maduresa per part del receptor de l’educació perquè hauria de saber captar l’essència del comportament contrari al que es vol aconseguir. L’educador fa un sacrifici que li pot costar car perquè vol que el receptor observi les conseqüencies negatives d’un comportament.
Tenim l’exemple televisiu de super-size-me, on una persona s’alimenta de menjar ràpid durant un temps i va comprovant com la seva salut es deteriora.