seiruga.com

born to run

Em vaig comprar el llibre perquè pensava que hi trobaria apunts sobre la filosofia que hi ha al darrera dels corredors de llarga distància. Realment no havia llegit massa referències del llibre, només que l’autor escribia pel Men’s Health i poca cosa més.
El llibre és una barreja de periodisme ‘americà’ – entenent americà com a grandiloquent, espectacular, els personatges són tots especials, les coses que diuen trascendentals; quasi que de vegades esperes l’escena típica dels aplaudiments -, d’assaig científic antropolo-arqueològic i reflexió sobre si practiquem esport adoctrinats pel màrketing.
Explica la història dels tarahumara (raramuri). Habiten una zona de Mèxic propera als Estats Units i córrer forma part de la seva cultura. Són gent particular.

La història dels tarahumara l’explica trenant-la amb les vides de diferents personatges reals relacionats amb l’ultrafons. Parla de carreres larguíssimes i dels intents de fer competir els tarahumara amb corredors professionals.

La part d’assaig científic defensa que l’ésser humà està dissenyat per córrer, no per córrer molt ràpid, sinó per poder córrer molta estona. La potència física i sobre tot la velocitat d’un adult comença a decaure cap als 30 anys, però la resistència es manté constant pràcticament tota la vida. L’ésser humà té una manera particular de controlar la temperatura corporal, molt més eficient que els animals amb qui convivia en èpoques prehistòriques. No podem competir amb la velocitat d’una gacela, però la podem anar seguint fins que la seva resistència s’esgoti. Aquí també aprofita per insinuar que l’intel.ligència humana, amb el fet de poder ‘posar-se’ en el lloc de l’animal que es persegueix, podria haver evolucionat a partir d’aquesta nova manera de buscar menjar.

Enllaçant també amb l’ultrafons, introdueix el córrer descalç, hi ha tota una cultura. A més, no sembla cap tonteria dir que el peu ha evolucionat fins als nostres dies per estar en contacte directe amb el terra. Té vint-i-pico ossos que formen un arc. Un arc està dissenyat per aguantar molt de pes si manté la forma de l’arc, però si apliquem forces a on no n’hi hauria d’haver, el concepte d’arc es perd. Defensa que en el moment en que vam començar a portar sabatilles esportives, vam començar a generar noves malalties traumatològiques per no permetre que la nostra pròpia morfologia s’adapti al terreny tal i com milenis d’assaig i error han anat modelant.

La veritat és que acabes el llibre amb ganes d’anar a córrer descalç per la muntanya, sense ruta i sense meta.