seiruga.com

Si l’evolució es basa en la supervivència del millor adaptat, perquè encara ara hi ha malalties i particularitats humanes que semblen contradictòries? Realment, de cares a la continuitat de l’espècie, només cal arribar a l’edat de procrear, aconseguir-ho (i bé, que ho pugui repetir la teva progènie). En èpoques de la història aquesta fita s’ha tornat difícil d’assolir: les epidèmies, la violència, les condicions ambientals, …

El llibre repassa condicions humanes que en moments de la història han servit per poder sobreviure i que han arribat fins als nostres dies, una època on els grans problemes de segles passats estan pràcticament superats. Condicions que poden aparèixer a edats adultes i que disminueixen la qualitat de vida de qui les pateix. Estem en un moment de la humanitat en que fins i tot ens qüestionem perquè hem de morir.

El llibre toca tots aquests temes i vol donar-hi resposta o, si més no, un punt de vista.

Explica de manera entenedora (potser no rigurosa, però com que no sóc bioquímic ni metge ni res, ja m’està bé amb la coherència que li dóna a les explicacions) com funcionen els processos de mutació de les cèl.lules, l’adn, parla d’epigenètica, de com funciona el càncer, de quines coses s’intenten per abordar aquestes noves malalties que apareixen …

És un bon llibre, està explicat amb molts d’exemples, que fan que no et quedis saturat de paraules tècniques i processos amb els que no estàs familiaritzat.

Toca moltes tecles, … fins i tot exposa la teoria del mono aquàtic quan parla dels errors de disseny de l’ésser humà. En un post proper parlaré d’aquesta teoria del mono aquàtic, relacionada amb el mono despullat i el mono corredor.

Doncs, no, no havia llegit “El guardián del centeno” a l’institut. De fet, en aquella època només llegia revistes.

Quan en J.D. va morir, em vaig apuntar a la llibreteta que me l’havia de llegir. De la llibreteta a la wish-list d’amazon i d’allà a la meva bústia.

El llibre es llegeix fàcil quan t’acostumes al vocabulari d’en Holden, el protagonista. La història, bé, suposo que a Estats Units, en aquella època de principis/meitats del segle XX un adolescent amb algun caleró podia agafar taxis i habitacions d’hotel sense aixecar massa sospites.

Trobo molt identificable el retrat que fa, et pots sentir tu en algun dels pensaments que té o en algun dels punts que li agafen. I si no t’hi identifiques, segur que coneixes o veus pel carrer a gent que quadraria en algun dels passatges.

Res, que m’he trobat en molts moments sortint del llibre i pensant, ah, mira, com aquell o aquell altre, o com jo quan tal i qual … En certa manera m’ha fet recodar com pensava a l’època de l’institut, les reaccions que tenia, els pensaments extrems que se’m passaven pel cap. M’ha proporcionat en certs moments un viatge mental en el temps i he recordat situacions (sense cap importància, per altra banda) d’aquelles èpoques.

Recupero aquesta entrada de l’antic blog, del febrer del 2008 … en breu explicaré perquè … (quin misteri menys misteriós) :

A l'”Investigación y Ciencia” d’aquest mes hi ha un article interessant sobre l’Everett, el físic que va qüestionar la interpretació de Copenhagen de la mècànica quàntica – que diferencia el món microscòpic (i quàntic) del món macroscòpic – introduint el concepte dels ‘molts-móns’ (many-worlds) unint els móns macro i micro.

Els estats quàntics estan superposats i definits per un ens matemàtic anomenat funció d’ona. En el moment de l’observació es diu que la funció d’ona es col.lapsa donant lloc a un únic estat de tots els superposats possibles. Això passa, segons la interpretació de Copenhagen, a nivell microscòpic. Mentre que a nivell macroscòpic ens seguim regint per la mecànica clàssica. L’Everett va proposar que aquests estats existeixen en ambdós àmbits i que, en certa manera, passen tots alhora bi/tri/…/furcant-nos (splitting) en diferents línies o móns.

En el moment en que va ser proposat no va ser acceptat pels ‘grandes’ del moment, entre altres coses perquè l’explicació que ells donaven funcionava molt bé a nivell pràctic, però últimament ha agafat impuls una altra vegada per les innovacions intel.lectuals que hi ha hagut en camps com la computació quàntica (David Deusch, per exemple).

La seva vida personal no va ser gaire alegre i va morir als 51 anys. En el pla personal es va caracteritzar per ser un fumador compulsiu i un bebedor i pel seu caràcter fred i distant fins i tot amb els seus fills. La seva filla va tenir problemes emocionals i es va acabar suicidant (va deixar una nota dient que es trobaria amb el seu pare en algun altre món). El seu fill és el cantant dels Eels (Mark Oliver Everett) que explica que quan el va trobar mort al llit i el va tocar per comprovar-ho, se’n va adonar que potser no l’havia arribat a tocar mai al seu pare.

Potser en algun altre món va ser un pare afectuós i les seves idees van ser acceptades, però aquesta és la instància en la que ens ha tocat viure i així han esdevingut els fets i s’ha escrit la seva història.

A en Robert Hooke el coneix la gent que ha estudiat una miqueta de física, per la seva ‘llei de Hooke’, la de les molles, però realment va tocar molts més temes científics durant la seva prou llarga vida (1635 – 1703) sempre relacionada amb la Royal Society.
El llibre també es podria considerar la història de la Royal Society, perquè en Robert Hooke hi va estar vinculat des del principi.
La Royal Society pretén impulsar el treball científic, el documenta i l’intenta aplicar a la societat. A part del president i del consell, la Royal Society tenia persones que es dedicaven a realitzar experiments i presentar-los en les trobades setmanals: els anomenats ‘curators’. En Robert Hooke ho va ser durant molts anys.
La figura del secretari també era molt interessant, i molt important, perquè, a part de transcriure les reunions i descriure els experiments, mantenia la correspondència amb altres Societats i personatges il.lustres que es dediquessin a tasques vinculades amb el pensament filosòfic (en l’època als científics s’anomenaven filòsofs).

En Robert Hooke va tocar moltes disciplines: la física i la química, l’astronomia; tenia molt d’interés en els sistemes de mesura, baròmetres, rellotges; va construir telescopis i microscopis; va participar en disseccions d’animals, per exemple per saber perquè servien els pulmons va realitzar viviseccions a gossos (que va abandonar perquè li feien molta pena els animals); va insinuar que els continents es movien, que els pols magnètics potser havien variat …

La raó per la qual potser ha estat oblidat és la seva personalitat, tot i que va tenir molts amics fidels, també va tenir molts enemics, era molt gelós dels seus invents i de les seves teories. Amb Newton va polemitzar tota la seva vida, sobretot amb la llei del quadrat de la distància, que va insistir fins a la seva mort que va ser ell qui li va sugerir en algun intercanvi de cartes que potser la gravetat es regia per això.

Professionalment, a part de curator de la Royal Society es va dedicar a l’arquitectura, va participar en la reconstrucció de Londres després del foc del 1666, en aquest cas també va quedar en segon pla i el mèrit de la reconstrucció dels edificis emblemàtics de la ciutat se’l va emportar el, per altra banda gran amic i valedor en temps de disputes, Sir Christopher Wren.

Va ser el paradigma del científic/inventor amb un laboratori ple d’aparell extranys, de mecanismes, rellotges, tubs, de telescopis … amb una preocupació tan gran per la ciència com pel reconeixement dels avenços que ell va aportar … i potser aquest recel ha fet que la història oficial no l’hagir recordat com potser s’hauria merescut.

El llibre dóna molta informació de l’època, en fa una fotografia bastant detallada … en Hooke va mantenir un diari amb força regularitat i el llibre el repassa de forma exhaustiva.

Un mètode alternatiu per a l’educador que requereix certa maduresa per part del receptor de l’educació perquè hauria de saber captar l’essència del comportament contrari al que es vol aconseguir. L’educador fa un sacrifici que li pot costar car perquè vol que el receptor observi les conseqüencies negatives d’un comportament.
Tenim l’exemple televisiu de super-size-me, on una persona s’alimenta de menjar ràpid durant un temps i va comprovant com la seva salut es deteriora.

born to run

Em vaig comprar el llibre perquè pensava que hi trobaria apunts sobre la filosofia que hi ha al darrera dels corredors de llarga distància. Realment no havia llegit massa referències del llibre, només que l’autor escribia pel Men’s Health i poca cosa més.
El llibre és una barreja de periodisme ‘americà’ – entenent americà com a grandiloquent, espectacular, els personatges són tots especials, les coses que diuen trascendentals; quasi que de vegades esperes l’escena típica dels aplaudiments -, d’assaig científic antropolo-arqueològic i reflexió sobre si practiquem esport adoctrinats pel màrketing.
Explica la història dels tarahumara (raramuri). Habiten una zona de Mèxic propera als Estats Units i córrer forma part de la seva cultura. Són gent particular.

La història dels tarahumara l’explica trenant-la amb les vides de diferents personatges reals relacionats amb l’ultrafons. Parla de carreres larguíssimes i dels intents de fer competir els tarahumara amb corredors professionals.

La part d’assaig científic defensa que l’ésser humà està dissenyat per córrer, no per córrer molt ràpid, sinó per poder córrer molta estona. La potència física i sobre tot la velocitat d’un adult comença a decaure cap als 30 anys, però la resistència es manté constant pràcticament tota la vida. L’ésser humà té una manera particular de controlar la temperatura corporal, molt més eficient que els animals amb qui convivia en èpoques prehistòriques. No podem competir amb la velocitat d’una gacela, però la podem anar seguint fins que la seva resistència s’esgoti. Aquí també aprofita per insinuar que l’intel.ligència humana, amb el fet de poder ‘posar-se’ en el lloc de l’animal que es persegueix, podria haver evolucionat a partir d’aquesta nova manera de buscar menjar.

Enllaçant també amb l’ultrafons, introdueix el córrer descalç, hi ha tota una cultura. A més, no sembla cap tonteria dir que el peu ha evolucionat fins als nostres dies per estar en contacte directe amb el terra. Té vint-i-pico ossos que formen un arc. Un arc està dissenyat per aguantar molt de pes si manté la forma de l’arc, però si apliquem forces a on no n’hi hauria d’haver, el concepte d’arc es perd. Defensa que en el moment en que vam començar a portar sabatilles esportives, vam començar a generar noves malalties traumatològiques per no permetre que la nostra pròpia morfologia s’adapti al terreny tal i com milenis d’assaig i error han anat modelant.

La veritat és que acabes el llibre amb ganes d’anar a córrer descalç per la muntanya, sense ruta i sense meta.

Estic canviant el blog de servidor i movent els posts antics al nou.

Trigaré, … o no!